— Guiselda! Guiselda!.. per pietat!.. no 'm repel·leixis!..
Y la nina apartá sa mirada, cridá sa cabra; las dos desaparegueren dins la malesa; mentres l' aucell feya repercutir l' éco de la cinglera ab los crits llastimosos de Guiselda! Guiselda!
Mes no per aixó perdé 'l corb la esperansa de reveurer la gentil aymada. Tots los dias á la mateixa hora se posava demuni la roca; sa negror irisada produhia sobre la penya blanquinosa del cingle un efecte lúgubre que causaba á Guiselda un instinch de repulsió, d' esglay, que no podia vencer.
La curiositat que feu cáurer en pecat á nostra primera mare fou també la que perdé á Guiselda.
Se l' escoltá; volgué saber lo que li volia.
— Oh! nina hermosa! la més hermosa del Vallespír! guarda en ton cor lo que vaig á dirte; no confihis mon secret ni á tos pares ni á ningú. Serás reyna; vindrá un prímpcep d' Orient que será ton espós; ton palau será rodejat de flors; mil esclaus seran á tos peus. Quan vindrá vers tú, Guiselda, no'l fugis. No puch dirte més... Adéu!, medita, pensa ab ma profecía que se realisará mes prompte de lo que tu t' creus.
Al dir aixó lo corb estengué sas alas y d' un vol magestuós se llensá dins lo barranch fent sentir á voltas son crit lúgubre de croach! cro-
