Lo torrent impetuós dels moros no 's pará aquí; segueix desencadenat riberal amunt sembrant per tot l' espant y la desolació; arriba á la vall de Prats. La gent han abandonat sas casas; tothom ha fugit vers las alturas del Mir y de Cós.
Guiselda al fugir vers las alturas s' ha separat de sos pares. Cansada; rendida, no'n poguent més, se recomana á la Verge y cau esmortuhida al peu de una cova. Sa cabra Zilda creu que dorm; s' ajau al costat seu.
Passa un grupo de caballers moros, lo cimatarra á la má, perseguint é inmolant cristians.
Al veurer aquella hermosa nina, pálida com la cera, esmortuhida, baixan de cavall. Un d' ells la retorna ab aygua fresca que li tira sul front. Obrí sos hermosos ulls; vegé un arrogant caballer que la tenia en sos brassos.
— Oh! tú que 'm salvas la vida. intrépit y bonich guerrer! qui ets?.. Ets ser sobrenatural que la Verge m' envia?..
— Nó, nina gentil, més hermosa que la assutzena de mon jardí de Damás! més bella que totas las úris de mon harém!.. só ton esclau!.. ets meva per sempre...
La prengué en sos brassos; se l' emportá á cavall...
La tradició conta que Guiselda fou embarcada ab lo estól dels serrahins. Son baixell desem-
