Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/178

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

selda, no es veritat?.. Mes al veurerla tant cambiada se posaren á plorar... y una tristor fonda, inmensa s' apoderá dels seus pobres pares.

La salut de Guiselda era massa ressentida pera poguer resistir á tants sufriments. Se sentia morir.

Era á la primavera, pel Juny. Se havia fet portar al peu de una penya, prop de sa caseta; trista... pálida... la mirada apagada!.. son pit oprimit aspirava ab delicias l' oreig fresquet, embalsamat de montanya. Veya arribar las aurenetas joyosas que venian de llunyanas terras. Un sol alegre despertava la naturalesa; las floretas frayrosas rebian son escalf; renaixian á la vida, á l' amor.

Rodejada de sos pares, de sas amigas, seguia ab sa melancólica mirada lo vol dels aucells, lo volejar capritxós d' una papallona de flor en flor, la má lánguida apoyada demunt lo cap de sa cara Zilda...

De sobte una ombra tapá 'l sol... las alas d' un aucellás que volatejava sobre 'l cingle... era un corb que 's posá demunt la roca.

— Ay! aparteu aquell aucélll.. me fa horror!..

— Guiselda! Guiselda!

— Es sa veu!.. me crida!.. es lo mateix que ha causat ma desgracia!.. se me'n vol emportar!.. Ay! Verge santa del Coral! ampareume.

En eix moment suprem, al sentir á invocar lo nom sagrat de la Patrona del Alt-Vallespir, lo corb, llensant uns croachs! que aterrorisavan