quan s' encaminá a Valencia y entrá en lo taller d' un pintor qual nom nos es desconegut.
Se pot suposar que aquell pintor fou sens dubte un imitador de Juan de Joanes, un d' aquells artistas de paciencia que proban de combinar, dins llur estil prou incert, lo temperament místich de la escola espanyola ab las formas grandiosas de la escola italiana. Aqueix mestre ¿seria pe'l cas hábil? S' ignora, pero se sab que era difícil de contentarse y que las disposicions per cert verdaderas de Ribalta li inspiravan sols mediocre confiansa.
Los biógrafos que s' han sempre complagut en barrejar la novela ab l' historia nos contan que lo digne pintor tenia una filla molt guapa y de cor sensible. Ribalta s' enamorá d' ella; fou son primer amor; ella correspongué á son sentiment; s' estimaren.
Ribalta la demaná á son pare; pero lo vell pintor no estava gayre satisfet de donar sa filla á son deixeble que fins allavors no havia demostrat gens de talent. Per no dirli que nó, buscá una escusa; li aconsellá pera separarlo de sa filla, d' anar á estudiar quatre anys á Italia pera perfeccionarse prop dels grans mestres, y que á son retorn, veuria si per sos progressos era mereixedor de sa filla.
No havia més que conformarse. Ribalta, ans de separarse de sa estimada, li feu jurar de serli fidel y d' esperarlo durant los quatre anys d' ausencia. Aixís fou. Arribá Ribalta á Italia, estudiá ab afany los grans mestres que admirava á Valencia sens coneixels.
