zilla imitació del natural, de no separarse de la manera estrepitosa caravaggesca. Eixos consells que seguí lo portaren á sos futurs triomfs.
Ja l' altiu valenciá havia eixit de la obscuritat pera entrar en plena llum. Per son casament ab la filla d' un rich marxant de cuadros, establert á Nápols prop del palau del virrey, passá de la miseria á l' opulencia.
Un dia que havia posat á secar á la porta de son taller una tela representant lo martiri de St. Bartomeu — lo mateix que després gravá en ayguafort — succehí que la gent que passava pel carrer, estranyats de veurer aquell cuadro singular, s' agruparen, y després de moments d' estupor esclataren en crits d' admiració y d' espant. Uns y altres s' indicavan lo coltell que un butxí tenia entre dents y la pell sagnosa del sentenciat. La serenitat del Sant los enternia; se miravan aquella corona sostinguda en los ayres per má divina.
En quant als inteligents podian desde ara notar la plenitut d' un talent que á la altivés del Caravaggio afegía la hermosa pasta — la pastosita — de Correggio. Se maravellavan del realisme d' aquell travall, de sa exactitut anatómica, de las carns esparpilladas, regiradas com ab escalpell; era tanta la espantosa imitació que semblava sa pintura lluytar ab la realitat del mateix natural.
