— Joan, han fet lo primer toch. Vuy que m' acompanyis... no coneixes si aniré sola...
— Pero dona! quina idea t' ha passat pel cap? Aném á arreplegar un costipat que no 'l podrém pahir... Vaja!, no vuy anarhi.
— Joan, sias bon minyó... — y sentantse sobre mos jenolls, arrodonint sos brassos sobre mon coll, ab moll carinyo — Joan meu! sabs que tinch feta prometensa d' anar á la missa del Gall; siguém bons cristians si volém que Deu 'ns ajudi. Recordat de la malaltía que va tenir nostre fillet, de aquell atach de crup tan terrible que 'ls metjes l' havian deshauciat. La Mare de Deu nos ampará; aném á donarli las gracias... Y tota carinyosa y mitj rient, ab una llágrima que relliscava sobre sa galta me digué:
— Mira te tinch preparada una sorpresa.
— Bé, bé, t' acompanyaré... Venintme ab manyagarias, ja no puch resistir. . Ademés que estimo la Dolors de tot mon cor. Es tan bona esposa! es tan bona mare!.. Fa vint anys que som casats y nostra vida es un cel. M' ha donat dos angelets que fan ma alegria: sentiria causarli la menor pena... Y cregueu que aixó d' acompanyarla per un temps tan esgarrifós, abandonar ma cambra tan calenta... es pera mí un gran sacrifici que no ho faria per ningú, no mes que per ella. Ademés de sos sentiments religiosos, es bona mestressa de casa; un carácter sempre igual; bondadosa, caritativa... Deu me la conservi llarchs anys... Ahont podria trobar eixa calma, eix benestar, sino á casa, al costat de ma esposa y de mos fillets!...
