Pobre vellet! tant com duren los cuatre duros, son nas s' infla y vermelleja; acabats, torna á son estat normal. Diu que aixó del traguet li allarga la vida... Pobre home!
L' endemá, dia de Reys, després de dinar, entrá la cambrera:
— Senyora, 'l carruaje es abaix devant la porta de casa.
— Bé, bé, que s' esperi. Comensa á portar dins del cotxe tot lo que tenim preparat.
Sortirem ab la Dolors y mos fills en direcció del Park. Pero avants de donar algunas voltas en aquell hermós passeig, nos parárem davant de una casa del carrer del Tigre y pujárem al quart pis: una escala dreta, estreta, ab una corda greixosa y lluhenta pera aguantarse. Trucárem; nos obrí una dona jove, d' uns 30 anys, seguida de tres criaturas arrapadas á sas faldillas. Quin aspecte mes miserable! Son marit al llit, malalt; al costat del llit una criatura que plora dins son bressol; á terra una márfega pera las altras tres criaturas: la de mes edat te cinch anys; tots tremolan de fret. Ella, magre, esgroguehida, 's dirigueix al bressol y pren en sos brassos son infantet; li dona son pit esllanguit, sense llet, pera ferlo callar. — Ay! bona senyora! Desde ahir que estém sense pá!.. Son marit fa quinze dias que jau. Es bon travallador; s' ha acabat la feyna. Feya d' escombriayre,
