Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/291

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

gut, en son aislament, per los cants alegres, lo joyós homenatje del despertar de la naturalesa.

Eix Crist, siguent de ferro colat, es vuyt. A l' esquena te un foradet per hont han penetrat las abellas. Son cos es rublert de bresca; cada primavera ne surten aixams que los pajesos recullen en ses buchs.

Si 'n tindrá de mel aquell Crist... Si se li foradés la ferida del pit, la ferida de la llansada, brollaria una font de mel.., la dolsa mel que calma nostras penas... que lo cristiá xucla ab delicia... dolsa font d' amor que brolla del cor de nostre diví Redemptor!...

Cada any al estiu, al passar per lo poble del Tech, pera anar á estiuejar á Prats me miro aquell Sant Crist aislat, encinglat, en mitj de la malesa, en lloch selvatge, desert .. y penso ab los aucells que l' acarician, las abellas que 'l saludan de sos brunsits, la aureneta que nia prop son pit, la aranya que fila sa tela sedosa entre sos brassos estesos, clavats en creu... allavors, conmogut, ma pregaria demana al Crist de ferro, al Crist enlayrat, protegeixi 'ls pobles de nostras valls estimadas, conservi llurs fé, llurs creencias y llurs costums.