Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/43

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


nyesa!... nina estimada!... Lluisa meva! adeu!... adeu! y las llágrimas li enterbolian la vista lliscantli galta avall!...

La tardor no dura gayre en nostras montanyas; prompte l' hivern hi fa sa aparició ab geladas, neus, frets, tramontanals. La Lluisa al costat de sa mare á la vora del foch, cus, broda, llegeix, prega, sempre trista, melancólica. — Qué tens, filla meva? li diu sa mare. — Res, mamá... es aqueix hivern que may s'acaba que m' entristeix. Quan vinga la primavera, veurá que contenta estaré.

Vingué l' Abril. Un dia que la Lluisa estava á la finestra, aspirant la fresca brisa del matí, pensativa, mirant l' horisont vers sol ixent, vegé volar una aureneta, sens dubte la primera. La seguí ab sa mirada y vegent que no s' allunyava del más, li parlá: — Oh aureneta hermosa! gentil missatgera! tú que vens de mitjorn, dígasme ¿l' has vist?... Quinas novas me 'n portas?... tornará? .. Allavors se 'n aná á la castanyeda, qual fullam comensava á puntejar; cullí una margaridoya, s' assentá sobre la penya, la desfullá de sos petals una tras altra. — Floreta de primavera no m' enganyis... veyám... m' estima?... un poch?... molt?... moltíssim?... gens?, m' estima?... un poch?... molt?... moltíssim?... gens?; y anava trayent las petals de la margaridoya.. Ay! floreta no m' enganyis...