postrá devant la Verge, plorant, demanantli forsas pera poguer resistir á tan cruel separació.
Lo dia 5 los Freixinedas baixaren á Prats pera rébrer los adeus de la familia Desplá. Ja tot l' equipatge estava carregat. Arribá lo landau... Quinas abrassadas!.. — Lluisa, Margarida, Sr. Jaume, recórdinse de la promesa que nos han fet de venirnos á veurer á Barcelona, digué D.ª Cisa; si no venen renyirem. — Recordis, digué D. Francisco al Sr. Jaume, que á Barcelona té un amich per tot lo que li puga ésser útil; disposi de mi ab tota franquesa. — Y vostés, respongué 'l Sr. Jaume sápigan que en eixas montanyas hi han deixat lo més coral recort; recórdinse de la Freixineda. — No 'ls hi dihem adeu siau, sinó á revéure, digué D.ª Cisa, estrenyent la ma á tots; fins á l' estiu vinent, no es veritat. Amalia, Pilar, Lola, Pepita? cap hi ha de fer falta. Ja los caballs son impacients; lo cotxero fa petar lo fuhet y lo landau fuig en mitj de adeu siau! adeu siau! á revéurer!... Ja es lluny que los mocadors se agitan encara, Adeu! Adeu! Lo landau s' emporta en Manelet trist, neguitós; ab sa melancólica mirada se despedeix; diu adéu á eixas verdas montanyas, á la torra del Mir, á la vila de Prats qual cloquer surt detrás la serra, la neu de Canigó, l' altívol Costabona, la Freixineda; y los ulls plens de llágrimas: — Adeu! adeu! hermosa vall hont he deixat mon cor!... Adeu siau!... adeu siaul... O silfida monta-
