va més ab lo que havia promés, quan una tarde se li presentá á son despaig lo senyor Zacarías.
— Ah! es vosté. Assentis ¿Com estem de salut?
— Be, per ara.
— Donchs, com ho tenim? Que 'm conta de nou?
— Jo li dire... Sab alló del casori?... Vol jugar que no se 'n ha recordat?
— No me 'n he agut de recordar!... Vaya!... Pero ho creuría que 'm trobo en grave compromís?
— Digui.
— Es lo cas que las quatre Ponas y la Rufina lo volen.
— Ja es prou peliagut.
— Vosté no té cap preferencia?
— Jo li diré: son donas... A la meva edat cal mirar prim... Ja convinch que 's un bossí dur de rosegar; pero qui 's nega no mira quina aygua beu. Francament, no crech tenir cap preferencia.
— Donchs fem una cosa: tirem á pallas curtas.
Aixís ho feren, y la Rufina fou la que surtí ab la palla més curta.
Un mes després fou la muller del senyor Zacarías.
Lo matrimoni fou ben acertat. Los dos de edat, may la senyora Rufina podia esperansar de tenir familia. La Tuyas, encara que acostumada á fer de mestressa, resigná sos poders á
