ab son oncle lo frare. Lo senyor Pere y donya Ignasia eran també convidats. Lo dinar fou molt alegre, animat per la presencia del senyor Zacarías qui com á vell fedrí sempre feya bojejar lo cor de las cinch donzellas.
La Rufina era una segona edició de las Ponas, poch afavorida com ellas. Havia suspirat en va pel matrimoni. Vivia resignada al costat de son oncle, encomanantse á Deu. Era flor espigada sense poguer granar. Tenia 45 anys; molt amiga de las Ponas.
A postres, lo senyor Pere sempre de gresca, digué:
— Vosté, Zacarías, qué pensa fer? Está determinat á quedarse solter tota sa vida? Aixó no li convé. Fassi com jo; entri á la confraría.
— Vosté 'm fa riurer... y trobar?
Las cinch donzellas baixaren los ulls, posantse sérias.
— Aixó no es cap rahó. ¿Me vol deixar fer?
— No veu que ja só massa vell.
— Fugi!... l' home no es may vell: no es veritat Ignasia?
— Ja que tu ho dius...
— Donchs déixim fer y veurá que bé 'n surtirá.
— Vosté, Sr. Pere, es molt plaga; pero si va de sério ja desd' are li dono poders.
Eixa conversa, devant las Ponas y la Rufina, las feu tornar rojas. Lo dinar s' acabá ab molta serietat.
Passaren alguns dias. Lo metge ja no pensa-
