Siguent al carrer, al trencar per la plassa del Grá, girá lo cap, vegé al senyor Cosme que la seguia ab sa mirada tot gratantse l' orella.
La senyora Madrona, l' endemá passat de la conversa que havia tingut ab la Rufina, ja no pogué esperar mes, aná á casa seva.
Trobá en Zacarías que feya capsetas de cartró pera regalar á son amich en Cosme; havian de servir pera nius de la cria de canaris. La Rufina la feu entrar en sa cambra. Després de tancada la porta ab clau, li digué.
— Madrona! Vosté sab que só per vosté una bona amiga que sols vol sa ditxa y ben estar, donchs... clar... m' apar que sa mitja taronja ha d' esser lo senyor Cosme.
— Ay!... un viudo!...
— Y donchs que vol esperansar, ¿no ho es vosté també?
— Sí, te rahó.
— Lo senyor Cosme es un home de bé y encara que un poch original, ha de fer una dona felís. Pero, ha de compendre que no puch jo sola portar á cap nostre propósit, vosté s' ha de ajudar. Lo senyor Cosme está previngut, está tot mitj embastat; falta sols una empenta pera deixarse caurer. No li dich mes.
En aixó la Rufina s' enganyava; pero era tant son desitj de fer casoris, que prenia las ganas per realitats.
Convingueren en que l' endemá, acompanyadas d' en Zacarías, portarian las capsetas al senyor Cosme.
