Pàgina:Pla y montanya (1888).djvu/80

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

— Está bé; pero ¿vol que li digui?

— Digui.

— Senyor Cosme, vosté sab que ab en Zacarías li volem be, que li tenim un ver afecte de bona amistat; donchs, encara ahir mon marit me deya: te recordas com nos várem casar? degué la ditxa d' esser ton espós á la palla curta... mes son cosas portadas per Deu, puig que seria difícil trobar un matrimoni tant ditxós com lo nostre. En Zacarías també pensaba com vosté, també trobava peliagut lo pendrer muller; vegi ara si se 'n penedeix. Donchs per vosté ha d' esser lo mateix. Comprench, aprécio los bons recoris que li ha deixat l' Angeleta; pero vosté no pot viurer aixís; necessita una dona com lo pá que menja si no vol morir en un recó d' hospital per no tenir ningú que 'l cuydi á la vellesa que tant se va apropant. Si me vol deixar fer... potser l' haja ja trobada...

— Senyora Rufina no insisteixi, es inútil; lo cambiar de vida y de costums seria ma mort. Li agraheixo sas bonas intencions; no m' en parli mes.

Lo senyor Cosme entregá á la Rufina l' onsa de sucre candi. Ans d' anarsen: deixim veurer los aucells que sento á refilar. — Anaren á la galeria. Doná morró al canari y una fulla d'escarola al verdúm, s' extasiant devant lo cantar del rossinyol que ab son espignet dominava tol l' orquesta.

Al despedirse: no 'm tinch pas per vensuda, li digué rient.