Primera definició de Càrmides. — El seny és una certa calma a fer totes les coses. Sòcrates respon que en totes les coses és millor la rapidesa que la lentitud. El fet que la rapidesa sigui en moltes ocasions, si no sempre, bella, no permet que es pugui definir el seny, que sempre és bell, com una mena de lentitud.
Segona definició de Càrmides. — El seny és «una mena de vergonya». Sòcrates la refuta amb una cita d'Homer, que diu que la vergonya no és bona companya de l'home indigent, mentre que el seny, com a cosa bona que és, és bon company dels homes en totes les situacions.
Tercera definició de Càrmides (en realitat de Crítias). — Recorda uns mots que ha sentit dir a algú, segons els quals el seny és «fer cadascú allò que li pertoca». Sòcrates suposa que és Crítias qui ha donat aquesta definició i exposa que molt sovint està bé que l'home s'ocupi de les coses dels altres, per exemple, entre altres coses és bo que en una ciutat ben ordenada existeixi una divisió del treball que faci ocupar a un de fer totes les sabates pròpies i dels altres, mentre que els altres s'ocupen de
la resta de les coses d'ell.
Crítias, del qual era efectivament la definició de Càrmides, excitat per les ironies de Sòcrates i de Càrmides, intervé en la discussió:
a) El seny és acció. — Distinció de Crítias. Crítias manté la seva definició amb una distinció entre fer una cosa i fer un acte, donant a aquesta darrera expressió un sentit elevat. Així, la definició de «fer allò que pertoca» és justa interpretant el mot fer en aquest sentit superior. «Fer allò que pertoca» ve a ésser com fer una cosa bona. Sòcrates presenta casos en què hom fa obres bones sense saber-ho, mentre que el seny és sempre un coneixement.
b) El seny és coneixement. — Segona definició de Crítias. El seny és coneixement de si mateix. Sòcrates pregunta quina obra produeix el seny anàloga a les altres ciències. Crítias respon que les ciències produeixen obres totalment diferents. Però Sòcrates diu que almenys totes les ciències concorden en això, que tenen un objecte distint d'elles mateixes. Crítias aleshores declara que justament la peculiaritat del seny és d'ésser ciència d'ella mateixa i de les altres ciències.
