dar la retirada davant d'un eclipsi de lluna que hi hagué en el moment més crític de l'expedició. Aquest retard agreujà extraordinàriament la desfeta. Tal volta en el Laques (198e i seg.) Plató li fa un retret anàleg.
Laques era un general que havia comandat amb èxit diverses expedicions durant la guerra del Peloponès. Era molt estimat pel seu coratge. Tucídides parla d'ell amb elogi. Pertanyé al grup d'homes que en 421 signaren en nom d'Atenes la pau anomenada de Nícias. Morí a la batalla de Mantinea l'any 418.
Lisímac i Melèsias no jugaren cap paper important en la vida atenesa. Però en canvi els pares respectius, Aristides i Tucídides (el qual cal no confondre amb l'historiador) ocuparen durant molt de temps llocs importants a Atenes. Els fills de Lisímac i de Melèsias que assisteixen a la conversa, porten com era costum a Atenes el nom de llurs avis. De cap dels dos no en sortí res d'extraordinari. Plató recorda en el Teetet[1] que Aristides abandonà l'ensenyament de Sòcrates.
Hi ha una dificultat cronològica en el Laques, que Bonitz[2] ha fet observar: Lisímac i Melèsias són presentats com a homes de la mateixa edat, essent així que essent els fills grans d'Aristides i Tucídides respectivament, el primer havia d'ésser molt més vell que el segon. Aquesta és una llibertat que Plató es pren.
L'època del diàleg està fixada per una banda per la batalla de Delió, de la qual es parla en el diàleg, i per l'altra banda perla mort de Laques. Això és, el diàleg succeeix entre 424 i 418.
És opinió unànime dels investigadors que el Laques fou escrit molt aviat en la vida de Plató. Però es discuteix si fou escrit en vida de Sòcrates o després de mort.[3] Ritter[4] creu que fou escrit abans de la mort de Sòcrates. Pohlenz en canvi sosté que el diàleg és posterior a la mort de Sòcrates amb raons, al nostre entendre, decisives[5] que aquí no és lloc d'enumerar. El mateix parer, emprant altres raons, exposa Wilamowitz.[6] Hom pot dir altrament, amb Pohlenz, que el diàleg no fou escrit immediatament després de la mort de Sòcrates. Algun temps devia haver passat, car el dolor i la indignació han fet lloc a una mena de record més aviat joiós. Per això la intenció apologètica no és manifestada tan directament com en l'Apologia o el Critó.
