El Laques presenta, en primer lloc, una sèrie de personatges amb un vigor extraordinari. Laques, el qual només mesura els homes pels seus fets, és un tipus interessantíssim. Es caracteritza per la violència del seu caràcter. Nícias, en canvi, és un home equilibrat i correcte. Lisímac, en la poca intervenció que hi té, se'ns manifesta com un vell prudent i assenyat. La caracterització de Laques és de les coses més afortunades de Plató. El discurs en el qual parla de les gestes del lluitador en la lluita real, ultra ésser una descripció d'una escena d'un còmic finíssim, serveix per a iniciar la caracterització del personatge, que resta després coronada en el passatge on parla de la seva actitud envers els oradors. En començar la conversa amb Sòcrates, el tipus està del tot acabat i hom frueix des de llavors de veure com tota la seva conducta està d'acord amb el seu caràcter tal com ens ha estat exposat. La confusió d'home poc avesat a les finors del raonament de què Laques dóna mostres durant la conversa amb Sòcrates, la seva violència d'amor propi ferit en respondre a Nícias des de la intervenció d'aquest, la seva joia simple cada vegada que Sòcrates dóna una raó forta contra Nícias, les seves burles quan aquest es confessa fallit en la determinació del coratge, són tan escaients a la simplicitat (noble, però, i simpàtica) del seu caràcter, que hom té la sensació de trobar-se davant d'un dels personatges més reeixits de l'obra platònica.
Nícias està en constant contrast amb Laques. Hom sent, però, sempre la superioritat de Nícias. Quan aquest diu que el coratge mancat d'intel·ligència no és coratge, Laques es sent tocat i atribueix amb burla un xic grollera a Nícias el propòsit de fer-se ell mateix l'elogi, a la qual cosa respon Nícias, amb una ironia exquisida, que ell no vol treure pas a Laques la reputació d'home coratjós, ans vol afegir-hi la de intel·ligent. Així es produeix constantment el contrast en petits detalls que són llaminadures per al gustador de les qualitats estètiques dels diàlegs de Plató.
Per damunt de Nícias i Laques està Sòcrates. Ell és l'àrbitre que està per damunt de la baralla. Mantes vegades redueix amb uns quants mots assenyats les violències de Laques, però igualment perquè Nícias no pugui enorgullir-se d'una superioritat excessiva, combat les seves hàbils construccions ideològiques obligant-lo a confessar-se vençut. I a la fi, quan sembla que el diàleg hauria d'acabar amb una apoteosi de Sòcra-
