Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/205

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tes, ell mateix es posa altra cop al costat dels seus companys com a humil investigador, el qual ha fallit en les seves recerques igual que els que estaven a punt de declarar la seva immensa superioritat.
 Quant al contingut filosòfic del diàleg ha estat mantingut per part de Horneffer[1] com respecte d'altres diàlegs platònics, que la intenció de Plató era de refutar certes opinions del Sòcrates històric, separant així la seva pròpia doctrina de la del mestre. «L'autor fa refutar a Sòcrates la seva pròpia teoria exposada per Nícias» diu Horneffer. Però per això caldria, com diu Alfred Croiset, que Nícias exposés exactament la posició socràtica. Ara bé, Nícias, en dir que el coratge és «coneixement», no exposa altra cosa que una nota que convé certament al coratge, però que convé també a totes les altres virtuts. La definició, doncs, no pot satisfer Sòcrates.
 En realitat, el diàleg no té conclusió definitiva, perquè Plató es trobava en dubte sobre un problema que, com diu Gomperz, l'ocupà molt de temps i al qual només en la República dóna una solució definitiva. Aquest problema és el de la relació entre les diverses virtuts, el fons comú de les quals és el coneixement, però entre les quals existeixen diferències evidents, ἀνδρεία, δικαιοσύνη, σωφροσύνη són per al deixeble de Sócrates coneixement en tant que són virtuts.
 Però, es podrà dir legítimament que entre elles no hi ha cap diferència? Evidentment no. Cal doncs, a) definir què cosa és específicament cadascuna d'aquestes virtuts, b) establir les relacions que tenen entre elles. Això és el que fa la República.
 El Laques es mou encara entre dubtes. Això no vol dir que no adopti fins al punt on pretén d'arribar en la investigació, una posició definida. Quan, com els socràtics, la virtut és definida com un coneixement, hom té dret a presentar l'objecció que ofereix el coratge, això és, o el coratge és una virtut i aleshores és un coneixement, cosa als ulls del vulgar absurda o bé el coratge no és cap virtut, cosa igualment absurda. Plató afirma que el coratge és un coneixement, i esvaeix tots els dubtes contra aquesta proposició. Afirma àdhuc que és un coneixement específic del bé i del mal com ho és tota la virtut. En aquesta tasca de separar els obstacles que les idees populars sobre el coratge presentaven a la concepció del valor com un coneixement, el Laques té una posició ben clara i definida. Més no vol ésser. La discussió es suspèn quan el fons del problema canvia, això és quan en lloc de demostrar les analogies del coratge amb les altres virtuts s'hauria de tractar de la diferència existent entre el coratge i les altres virtuts. Aquesta darrera qüestió s'ajorna. Més endavant la retrobarem.

  1. Platon gegen Sokrates, Leipzig 1904.