Pàgina:Plató - Diàlegs I (1924).djvu/40

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 En canvi, allí on els acusadors no tenen raó, en el διαφθείρειν τοὺς νέους, hi ha un argument conclusiu : cap dels seus deixebles ni cap de llurs parents no s'ha planyut de la seva obra corruptora. Per què, es dirà, els sofismes, per què els paranys? Perquè Sòcrates, que en part no vol discutir la justesa formal de l'acusació, vol justificar la seva conducta i inclinar els jutges a favor seu per mitjà d'una greu contraacusació a Meletos: l'acusació de frivolitat. Aquest és el to fonamental de la defensa. Amb quin dret l'home que ha passat tota la seva vida en la investigació de les veritats morals, que amb el seu mètode inductiu s'ha construït un instrument per a orientar moralment la seva vida, ha de veure's acusat per un personatge, la confusió del qual davant de l'examen més senzill és evident i que és víctima dels més grossers i aparents sofismes? No és una qüestió jurídica que es resol amb el paràgraf de la llei sota els ulls, el que Sòcrates vol plantejar; Sòcrates vol plantejar el problema en un altre terreny. Són dues humanitats que estan l'una davant de l'altra. A l'una banda, una vida esmerçada en la seriosa reflexió sobre els més alts problemes morals i a suscitar semblants reflexions en els conciutadans, i mentrestant, mentre els problemes són examinats a la llum de la intel·ligència, no tan sols l'espera de la solució, sinó el compliment estricte dels deures tradicionals i legals del ciutadà; a l'altra banda, lleugeresa, ambició, manca d'idees clares sobre els problemes respecte als quals es pretén de judicar els altres ; en un mot frivolitat. Meletos diu: «heus ací els fets, heus aquí la llei». Sòcrates respon: «heus ací dos homes».
 Sòcrates, havem dit, fa tot el que li és possible per a no ésser condemnat. No manquen, àdhuc, apel·lacions a la pietat dels jutges, però amb quina noblesa! Tal volta el passatge més profundament humà i més commovedor d'aquesta obra és el passatge on Sòcrates parla de la seva dona i dels seus fills.
 Si començàvem d'oblidar que Sòcrates fos un home, aquest passatge ens hi tornaria a fer pensar. Sòcrates té totes les limitacions, tots els defectes, totes les debilitats, totes les passions de la natura humana. La terra pesa en el seu esperit. De tot el que és humà, ell no extirpa res; el seu seny ho situa i ho valora simplement; aquesta evaluació, aquesta ordenació són suficients per a ennoblir-ho tot.[1]

  1. De l'Apologia platònica hi ha una traducció catalana del senyor Farran i Mayoral, publicada a Quaderns d'Estudi. En corregir les proves, hem tingut a la vista aquesta traducció, modificant segons ella un parell de detalls d'estil que en la traducció del senyor Farran ens han semblat més afortunadament resolts que en la primitiva nostra.