La maleta, ben conduhida ab tot lo pormenor de roba blanca olorosa de bogada, alguns paquets de tabaco per damunt y altre amagat al fons per donarme la ditxosa sorpresa de trobarlo, agotada la provisió, com si exís de pura pensa. Lo paraygua, plegat dins lo calsot de roba de vesta que jo no'l vull y'l dexo expressament al primer recó. L'adeusiau de tots y a tots, com si marxés a Cuba! en lo replà de l'escala abocades a la barana, aquelles cares rialleres; correus de petons que van y venen; veus impacientes que'm cridan: —Noy, que't descuydas lo paraygua.
—Regalèulo a aquella senyora del surtidor del Parch, que li van estropellar l'any passat.
—Vaja, Deu te guíi y l'àngel bo...—
De modo, que quan arribo al carril sento una recansa, que potser de més bona gana me'n tornaría a casa.
