—Frare de Poblet?—vaig replicar, extranyat. I, recordant que duia bigoti, vaig afegir:—No fa pas la cara de capellà.
—No ho es pas. Com podria ser-ho, si es casat!
—Ara encara ho entenc menos.
—Ja ho compendrà dintre pocs dies, quan ell mateix li expliqui la seva historia.
En efecte, vuit dies després el senyor Manel me contava entre'l nombre dels seus amics, i era'l seu company de manilla cada tarda al jugar-nos el cafè en el casino.
Per ell vaig saber que realment havia sigut monjo de Poblet; que havia pronunciat els vots de pobresa, obediencia i castedat indispensables per a ingressar en l'ordre del Cister; que a l'arribar el daltabaix de l'any 1835 tenia ja ordres menors per a cantar missa; que, això no obstant, poca era la seva vocació pera la carrera eclesiastica, i menys encara pera la vida contemplativa, mostrant més predilecció per a la carrera de les armes, amb
