els novicis—continuà l'ex-monjo—era'l tocar a última hora lo que'n podriem dir oració de queda, i que nosaltres ne deiem, no sé per què (perquè era tradicional a la casa), el toc del garranyau, d'efectes semblants per a la comunitat al toc de silenci en els quarters, que més tard també tant havia de mortificar-me.
Bé es veritat que moltes vegades els joves trencavem la Regla; però això eren desfogaments que si se'ns descobrien els pagavem cars.
A l'estiu sobre tot, jo tenia un deliri per a nedar, i al meu company, el pare Josep, lí passava lo mateix; emperò teníem la dissort que això constituia una de les privacions més rigoroses que-s llegien en la Regla de Sant Benet. Aixís es que eren moltes les nits que, per a satisfer aquella passió, sortiem furtivament de la cel·la i, davallant per la finestra que hi havia al cap-d'avall del corredor del dormitori, anavem a nedar a la bassa del molí.
Doncs, com anava dient, el novici que estava de torn, poc abans de l'hora
