immens mogut per mà invisible. Varem seguir i resseguir aquella per tots els indrets, sense notar res de particular.
«—Potser en els recons d'algun altar», va dir el pare.
I, després d'haver-ne escorcollat uns quants, del de Sant Bernat d'Alcira va eixir-ne un gros mastí.
Ja no hi cabia dubte: aquell goç, alçant-se de potes, havia arribat a la llantia [1] atret per la fortor de l'oli, imprimint-li aquell moviment oscilatori que tant me fascinà.
«—D'ont havia vingut aquell goç?», se preguntarà, sens dubte, el lector; perquè aquesta mateixa fou la pregunta que jo vaig fer a l'ex-monjo.
Res més natural: era un dels mastins del convent. I per cert que tenia fama de posseir-los de pura raça i dels millors que's coneixien.
Escalonats cap al bosc, hi havia fins a
- ↑ A Poblet era costum deixar-les penjades molt baixes: a l'altura del pit d'un home, regularment.
