nostra conversa entre trago y trago anava seguida d'aquell ramillete de termes encesos que tant servexen per quan estem ayrats com quan se està de filis, y's renegava, vaja, cadescú per l'estil que la persona té habitual, sense fer extraordinari ni cuydarse ningú del bàndol de la porta ni ferne menció de cap mena. Quan, tot cert y mal mandat, entra l'Artitecto y me les endressa a mi de frente. ¡Com que jo era'l seu favorito!...
«Vos, ¿que no haveu llegit lo lletrero que hi hà a la porta?»
«Prou, he sentit que'l llegían...»
«Donchs, ja ho sabeu: aquí no's pot renegar, y al que no li acomodi que plegui.»
Axís que comenso a darli les meves desincuses, se me'n escapan dos ò tres, no sé quants. ¡Xiquet! al sentirho se'm posa com una fera: «Pleguèu desseguida, sortíu de l'obra, y'l que tracti de comprometrem queda despatxat punt en blanch.»
Noy, jo no havía de fer la criatura y demanar perdó; però, quan sento que per una futesa d'aquesta comformitat me despatxa,'m reveste-
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/101
Aquesta pàgina ha estat revisada.
