xo de punt, m'hi quadro al seu davant com un gall dindi, se'm va posar una vena als ulls, que no sabía lo que'm deya, y, fillet, a boca de canó n'hi bescambío uns quants dels de primera classe, que'l vaig dexar tapat sense respiració. M'hi vaig desmandar: allò era un infern a tot caliu; les paraules m'exían de la boca com garbons encesos; a cada pitrada meva, don Pau feya una extremitut com si li anés a venir lo ball de Sant Víctor. M'exían renechs de totes menes; punxaguts del cap d'amunt y del cap d'avall com centelles y ab fibló emmetzinat; era una tronada de cohets borratxos. ¡Ni una rata pinyada a les brases! Per final, sens rependre alè, n'hi etjego de repente un enfilall pels bigotis, d'aquells caragolats de punxa de barrina, que, noy, me'l varen rependre; ¡groch, afinat, com un difunt de cera! M'hi vaig esbravar, Badó!
— M'haguera agradat sentirlos... Noy, porta més beure... ¿Veyàm, dígals?
— ¡Cà.., barret! es privat. Tinch ordres series.
— Vaja, ximplet; quan l'intent no es de fer mal...
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/102
Aquesta pàgina ha estat revisada.
