lloch amagat per ferse passar l'angunia, donchs jo, més de quatre vegades, me tanco en cert paratge, y axís que'm sento'ls ascos ò la pruija de renegar, etjego tot sol la verinada de la llengua y fins que m'he desfogat no'n torno a exir; y allavors me trobo tan sossegadet que sembla que m'hajan donat una escudella de camamilla ab quatre gotes d'aygua naf escaldada. ¡Es lo viciot malehit que l'haig de treure, que s'ha d'esvahir! Jo conto que, com nosaltres, los pobres, mengem viandes molt alteroses, cohentes y de salabror, judico que'ns perjudican la llengua y es com una granallada que si la tancas dins y no ix a fòra,'t mata sense misericordia.
Ho tinch reparat: avegades, bo y dinant, qu'ensopegas lo bacallà dolent, les trumfes glassades, ò que'l bitxo no't proba: se me'n escapa algun d'aquells tan rexinxolats que sembla que duguin mostatxo; però desseguida, com si hagués caygut una aranya verinosa del sostre, me axeco, passo'l peu per terra, y axafo'l renech lo mateix que si'l vegés còrrer per les rejoles.
Però, t'haig de dir, Badó, qu'a
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/105
Aquesta pàgina ha estat revisada.
