vull que diguin: «aquest no es corriolayre, qu'es un escrivent.»
— Ja cal que t'hi apuntalis, Baldiri.
— Sí, ab una palla al clatell, ¡No veus que no hi hà rès tan esllevadís com aqueix melindret de la boca! Macà...
— Falta, que ja has pecat!
— ¡Me caso ab ronda!... Aquesta era la forsa de la expressió!...
— Corrent; sent axís, ray! no hi hà rès que dir; però, sía com vulga, ja'm sembla que de la teva boca sortiràn més casaments que de la Curia.
— Una cosa ò altra'n valdrà de menos. Però, crègas. Badó, qu'es crú en aquesta edat tenirse de corretgir; y que si no m'adobo'm moriré de fam, per que a l'obra de don Pau ni en cap altra no hi torno. De petit, m'havían d'esmenar!... Ara costa massa! Sinó que tinch presentes les paraules de la dòna: ¡Baldiri quína doctrina ensenyas als nostres fills! Per ells no més, haig de conseguir aquest logro. ¡Pobrets!
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/107
Aquesta pàgina ha estat revisada.
