xa pobresa dels anys qu'ara mateix conech que costan més d'arreplegar que no'ls diners.
Jo no'ls hi demanava rès; al contrari, més de quatre vegades los hi bestreya de la meva alegría y me'n quedava encara per tornarlos a favorir.
Ab don Frasquito, sempre feyam broma; la matexa palestra sempre. Li donava un recado, feya com aquell que no hi entenía:
— ¿Por qué no habla usted en castellano? Diantre, no se le entiende á usted.
— Don Frasquito, no vull espatllar cap idioma. Vostè es andalús y's menja la meytat de les paraules: jo me les menjo totes. Ja estich content ab la meva llengua; m'enten bo y tothom, fins los aucells, y vol que vicíi la naturalesa ara? Y després, en aquesta escala, que tots los senyors parlan foraster, jo vinch a ser lo cònsul català. —
Passavan les senyoretes del primer pis:
— Buenos días, senor Juan; ¿cómo va, señor Juan?
— Estígan bones, senyoretes. — Son
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/131
Aquesta pàgina ha estat revisada.
