Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/132

molt ben criades y tenen molta finura.
Ara per aqueix temps, baxavan ab sos vestits blanquinosos y lleugers; semblavan un vol de papallones. ¡Qu'es riallera y amable la joventut!
— ¡Ay, quína olor han dexat, senyoretes!
— Tóme usted, senor Juan. A usted también le gustan las flores. —
Y m'omplían lo gerret ab les flors que portavan. Com qu'he sigut jove, ¡no les haig d'estimar, si encara tenen los matexos perfums qu'allavors y, si les oloro y acluco'l pensament pera no recordarme de rès, encara'm sembla que m'hi trobo y que no m'he tornat vell!
Ara no passan les senyoretes, y la meva portería no fa aquella olor tan exquisida. Un brotet de menta es tot lo que arreplego. Los vells no podem tenir certes ambicions; les flors son gales pera la joventut. Quan la menta's panseix, guardo les fulles a la butxaca; seques y tot, encara fan olor. ¡Vès quina mort tan regalada!