que't confio al Rey d'Espanya. Ojo al tronch, que'm tornis lo personatge sano y salvo a la Capitanía, que si li succeheix cap desgracia y faltés, a la Seca tindrían de fer moneda nova, y'n correría més de falsa.» Ni li vaig tornar resposta, ¡de manera! Ab la mirada que vaig llensar a terra, baxant los ulls, ja'n va tenir suficient. Al sendemà, dich al amo: «Enganxo la carretel-la reyal y per assiento hi vull un got plè d'oli de vidriol, y en quant torni de fer la ruta pels carrerons de més mal girar de la ciutat, si n'ha caygut una sola gota sobre'ls coxins, còbris lo gasto ab los perjudicis, y búsquis mosso. ¡Y què!... al costat meu no hi pren mal ningú. Quí sab ahont foram si jo l'hagués cregut quan me va dir... be, ell no parlava gayre clar l'idioma. Si jo vaig a Palacio com me proposava, quí sab si haguera passat lo que va succehir. Algú... en fin, no'ns embarquem en polítiques, te dich tot axò per que sàpigas a qui tens al devant; que si una persona del art te repta per que no fassas desgracies, l'escoltis y allisis aquesta cara, què no li està conforme la ria-
