cego!» «No senyora, nó; ¿que's pensa que per un xavo negaré l'ull que tinch bo? So borni y esguerrat, rès més gracies a Deu; no faig matràcules, ni hi jugo ab la vista, jo.» ¡Quína gent y quínes entranyes! aquella minyona haguera pres que jo hagués sigut cego per cambiarme'l xavo fals.
Tal dit tal fet; tot lo día vaig anar de mal a pitjor: dotze xavos, que fan sis quartos. Ab aquest escarransiment de moneda vaig fer un cou-dinar que quan me'n anava al llit tot me ballava: fins jo. Y parexía que m'havían restituhit tota la vista ¡veya unes llumenetes!...
Aquelles dones feréstegues, les cinch velles de casa, tipes de barallarse tot lo día, semblava que m'esperessin per clavarme les urpes. ¡Si me'n van tirar de sàtires! «Quínes tantines que fa'l senyor Quim! ¿Que potser ha anat al Sabre a pendre un calent y l'ha reprès?...» Vatualisto! he alsat lo gayato, y si quan l'he dexat caure n'arreplego una, la estench; ja he fet be de desviar la puntería quan estava més ayrat; ¿però'n voleu de xiscles y de tancaments de portes? Dues s'han acullit a la cuyna
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/254
Aquesta pàgina ha estat revisada.
