gría del agrahiment qu'esprou dolsa y espansiva. Donava bò d'escoltarlo: tot ho esplicava, goig y penes, però ben acolorit; a la tristesa hi posava algunes notes fosques, y a la gratitut les més llampantes y avivades.
— ¿Còm ha anat la ronda, senyor Quim? — li preguntavan.
— Magreta, senyors, jo crech que'l paysanatge quan surt de casa's fa donar una embasta a la butxaca de la ermilla: tots farfegan com si cerquessin per dins, y'ls hi veurèu tots los dits afora. Vol dir qu'anem mals y'l diner s'amaga.
Quan a la passa-calle del matí me estreno ab un xavo, ja poden contar qu'aquella diada m'ix sabatera, tot me surt al revés; fins me'n donan de falsos, de plom, y crech que me'ls atrassan per que'ls fassa passar. Oh, la gent té ideya: se pensa que'ls cegos no saben contar, y per axò'ns donan moneda que no té cambi; la donessen bona, allavors sí, grans mercès. Dilluns, lo primer xavo que'm cau a la mà'm ressurt de plom; me'l va donar una minyona. «Noya, míri qu'es dolent.» «Llènsil, — m'ha respost; — ay carat! me creya qu'era
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/253
Aquesta pàgina ha estat revisada.
