troban a faltar carbó. Desde'l llit estant les crido y sospenen les baralles. «¿Què deya'l senyor Quim?» «Que no aniràn be fins que no s'assenyalin les brases ab una miqueta de guix:, màrquinles com los coberts de plata.» «Ànsia a dormir! ahont va aquest poca solta! ¡Com qu'ell menja a tamborelles y en qualsevol puesto!...» Vaja, que totes se giran contra mi, y com que'ls hi agrada tant escatifeynar, les descompartexo d'aquest terme y jo rich sentíntleshi dir injuries. Lo día que me'n vagi hi haurà un desfet, se mataran elles ab elles no poguentse esbravar ab mi.
Per axò cerco una portería, per jubilarme y exir d'aquest infern de dònes cedaceres. Però'ls amos no hi venen be per que tinch un ull malmès; jo prou me beneficóo l'altre y l'alabo y dich que fa la feyna per dos; los propietaris no'm creuen y tots allargan la determinació per un altre día; tots s'hi volen pensar. Ara que so vell, ho perdo tot, fins l'esperansa. Ja se ve, tant temps d'esperar, pobreta, l'he gastada, ¡ara que'm vindría tan be! —
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/256
Aquesta pàgina ha estat revisada.
