parlàvali d'altres hermosures de més llarga durada; de maravelles de llum y d'espay, de felicitats de les que no's conexía terme comensat, ni límit d'acabament.
Ell tossía, y la Mort compadescuda del poeta li deya: — ¡Oh mon estimat, que s'acosta l'hora de nostres nupcies!
— Parlèm de ma enamorada; — li responía ell somrient.
Y li preguntava per una donzella, alè de claror, bellesa única qu'estimà un día, y que, sentintla sempre, los seus ulls no's gaudían ab sa mirada, com no pot gaudirse més qu'un sentit ab los perfums de les flors.
— ¿Te'n recordas, oh Mort, de la meva Angelina? Vingué a tu quan va perdre l'esperansa de ser meva. Caygué als teus brassos mirante amorosida, pera que conservessis en tos ulls la dolsor de sa mirada, y no m'aterressis ab ta feresa, y fos lo resplandor del seu mirar lo qui dongués llum als teus ulls quan vin-
