saltat de la banqueta y m'arredosso sota'ls cavalls: vuyt homes m'havían voltat lo carruatge; de terra estant, d'un cop de tralla als morros, y perdonèu la mala lletra, n'estabornexo dos. ¡Me'n quedavan sis, senyors! ¡Victoria! vaig cridar interiorment, quan, ¡senyors! me'n surten vuyt més de la banda de la saga! Se'm va posar una vena als ulls y, no'm fèu preguntes: los retacos feyan claror ab los fogonassos y no més se veya gent qu'anava cayent, cayent! Aquesta munyeca sempre més m'ha fet mal los díes que vol ploure. Cinch vegades me van tenir amarrat per la solapa y cinch vegades vaig pegar brivada, y home a terra. No m'ho pregunteu lo que va succehir, que me'n vaig cansar de fer desgracies. Y a n'aquestes, lo passatge se'm desperta: de crits d'assistencia y misericordia no'n demaneu més; allò enternía; un plor arrencat; tothom plorava, senyors y senyores y les criatures.
— ¡Virolant, ríndase usted, que nos van á asesinar á todos.
— Jaime, hijo, — me cridavan les senyores, — que te pierdes!... —
Lo bestiar patejava, que'm feya
Pàgina:Pobrets y alegrets (1906).djvu/84
Aquesta pàgina ha estat revisada.
