SONETO XVI.
A las travesuras de Jupiter.
Jo no se, amor, en que habem de parar,
Respectant de las fletxas lo poder:
Per tu dos mil locuras veem fer,
Sense que algu sen puga deslliurar.
A Jupiter del cel fas devallar,
Y fent ell lo que toca á sa muller,
Se adorná l' cap ab fusta de tinter,
Pensant que per pacient podrá agradar.
Y veent alguns, que li va succehir
A son gust, y va vencer lo rigor
De la dama ab astucia de tahur;
Han volgut imitarlo, sens fingir,
Desdenyant de sa casa l' propi honor,
Per poder escalar de l' altra l' mur.
SONETO XVII.
A una dona que presumia de hermosa.
Ay! ay! mal ajau vos, dama descach,
Crech que debeu pensar que so algun llech,
Y que no me ha caygut lo groch del bech,
Tras que en lo mar de amor so estat lo drach.
Ab cuantas fletxas porta en son buyrach,
No traurá de mon cor sols un gemech,
Passá l' temps que ab un feix de llenya sech,
Pujaba al sacrifici com Isaach.
Millor un cent de corbs la cara os pich,
Que á mi se m' dona un clau que en vostre amboch
Me guanye marso l' joch qualsevol truch.
Que ab tot que no so bo , ni so molt rich,
Cuand lo ham enganyador golós emboch,
Amor sab que no m' pesca ab tant vil cuch.
