Aquesta pàgina ha estat revisada.
Mes, oh Segre, tal pervindre
no pot tindre
ciutat que l'influx diví
té de l'estrella serena
qu'enllumena
los cims del Gardany vehí…
Y ¡adeu, riu d'Ilerda aymada!
deslliurada
sía de son negre fat,
tost recobre sa grandesa
la princesa
qu'agonitza al teu costat.
May més en sos vels boyrosos
carinyosos
mos tristos ulls detindré,
ni'ls primors de ses gebrades
argentades
may, may més admiraré.
Per que la llum de ma vida
ja esmortida
lluny d'exos llochs tindrà fi;
però en tant que guspiregi,
ton egregi
recort sempre viurà en mi.
