Pàgina:Poesíes de María Josefa Massanès (1908).djvu/140

Apartèms! obrím pas! qu'aquí s'atansa
nostra moderna cèlica amassona
que porta escrits en sa rosada cara
valor, abnegació, misericordia.

Voluntari creuat del sant exèrcit
que la ensenya catòlica enarbora,
l'orfe «mare» li diu; l'home, «germana»;
«filla» la Caritat; y Deu, «esposa».

¿A la esposa de Deu, quí no venera?
¿a exa mare dels òrfens, quí no adora?
quí a una germana tan amant no estima?
¿quí d'eix àngel mortal als peus no's postra?

Com poncella gentil que sols esclata,
son càlzer virginal en la nit fosca
per les llàgrimes rebre qu'al trench d'auba
entre los vels nocturns llensa l'aurora;

ella lo càlzer de son cor sols bada
en la fosca dels dòls y les congoxes
per les llàgrimes rebre dels qui penan
de la contraria sòrt entre les ombres.

Seguímla per tot lloch, desde sa patria
a la llunyana y més deserta sona,
entre los gels polars que la aniquilan,
baix del sol tropical que la sofoca.