Vés al contingut

Pàgina:Poesíes de María Josefa Massanès (1908).djvu/152

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
154
massanès

Fins dompta dels selvatges la bravura,
fins en los sers irracionals influeix,
fins la mare natura
al home sa cultura,
ab flors y fruyts copiosos, li agraheix.

Mes, anar dèu la gratitut per vía
a la dels beneficis diferent:
secret lo favor sía,
emperò ab hidalguía
públich lo fasse al món l'agrahiment.

Qui benfets sembre, oblídels ab prestesa,
mes gràvels lo qui'ls reb dintre son pit,
y obligat ab fermesa
reste, sense baxesa,
al benfactor sotmès l'afavorit.

Si agrahiment debem als qui de vida
nos vestiren despulla material,
¡oh! quant més y sens mida
nostr'ánima agrahida
estar deuría al qui la fa immortal.

Y per tant, qui d'eix dèbit foll renega,
té l'esperit malalt, lo cor marcit;
qui lo recort ofega
del be rebut, ò'l nega,
sía del cel ò'ls homes aborrit.

1881.