Pàgina:Poesíes mallorquines (1905).pdf/118

 Té es Blanco y Negro antich, a sa portada,
un'abeya qu'a un cotxo va enganxada;
y jo, quant la mirava, sempre deya:
— Ses gloses son es cotxo; jo s'abeya.
Y per cert que no m'es gens agradable
essê un animaló tan despreciable;
casi casi estim més essê sa mula
que al manco val doblés y no marmula
com s'abeya, tan mala cantadora
com jo som una mala glosadora,
y sé cert qu'es meu vers a ses oreyes
ha de sonâ com un rum-rum d'abeyes.
 Però ja sent es públich que'm marmula
perque encara no esplich lo de sa mula.
Es que tench un capet... sense barrera.
Unes aletes té de papayona,
y empre es vol, y roda, y fa voltera,
y fins qu'es lluny, molt lluny, no s'en adona,
 deba que debana...
— ¿Que fas?— un temps me deya sa germana
 que prop de mí dormía:
— Desembuy pensaments,— li responía-
Y axí, com certa dama un poch vayvéra
 que conta sa rondaya
que desfeya en sa nit, maya per maya,
lo que de día feya amb gran veréra,
jo, a s'enrevés, es vespres, aclaría
lo qu'havía embuyat de bell de día.