_(page_175_crop).jpg)
Avuy, per primera vegada després de ta mort, som anada a fer una volta llarga pe' camp. Era l'hora qu'el sol s'en va a la posta; aquella hora dolça y quieta que allarga l'ombra dels arbres y fa les anyoranses més fondes, les amors més vives, les tristors més intenses...
Com el cor y el pensament eren amb tu, t'he sentida prop. He sentit com si ta má piadosa, condolida de la meua desolació y esquexant els crespons que cubríen el meu esperit, l'embolcallás ab la color moradenca de l'horabaxa,... y he plorat; mes no llágrimes cruels y renoueres, calabruxades de temporal que carreguen el cap sense alleugerar el cor, sinó llágrimes humils y callades, que vénen a esser l'oli sant que ungeix la pena y la consagra.
Emilia, Emilia! ¡Que de recordances desperta per mí la teua mort! Converses trencades, confi-
