Altra volta'ns haguérem de separar. Tu t'en hi anaves a passarhi l'estiu, a Valldemossa, a la muntanya ombrívola: jo m'en tornava a Lluchmajor, a la planura assoleyada... El dia abans, vaig anar a la caseta de Porto-Pi, a passar el capvespre amb tu. Dins aquell jardí tan alegre, oretjat per l'embatol de marinada, y que pareix just fet aposta per esplayarhi el cor, refermárem la nostra conversa, que may tenía fi.
Allá nos despedírem: —¿M'escriurás?— T'escriuré; y tu a mí: a reveure!
Escriure sí: però reveure... ¡may més en aquest món!
¡Deu meu, y que hi som romasa d'enderrer!... ¡ni un mot, ni una besada més,... ni tan sols una estreta de má,... y t'en ets anada pera sempre!
D'ensá que som a dins ciutat, no puch estar que no pens en tu. No m'hi sé avesar a-n aquest buyt que aquí'm rodetja.
Hermosa es a mos ulls aquesta ciutat, com ho es un pinar conegut y estimat de tota la vida. Però quant la destral del llenyater ha esvahida aquella vorera per hont solíem anar sempre, y n'ha trèt el redòl de pinotells embellit per una dolsa recordansa, llavors un ayre de buydor desolada s'estén per tot el bosch, y ja no'l tornam trescar may més sense anyoransa.
No m'ha bastat cor de passarne, per davant ca'teua: aquell reconet alegre y delitós ahon tan
