Aquesta pàgina ha estat revisada.
Cent atxas de vent encesas
Fan llum á sa comitiva,
Perqu' abans de trencar s' auba
Des castell era sortida;
Y passant per boscs espessos
Assemblan de lluñy espiras,
Que s'encénen y s'apagan
Per entre matas y ausinas.
Es noví n'está tot gloria
A 's costad de sa qu' estima
Mes qu' es còr que li batega,
Mes qu' ets uys amb que la mira:
Perqu' es pura com un ángel,
Segons sa fama eu publíca,
Y es nobble com una reina,
Y es còm un sòl de garrida.
Ben cert li tendria enveja,
Si tengués encara vida,
Un cosí d' aquesta dama
Qu' en es seu castell vivia.
Amb uys ardents la mirava,
Y per mala sòrt un dia
S'en aná axuxí á la guerra,
Y caygué ple de feridas.
