Aquesta pàgina ha estat revisada.
De tal desgraci al pereixe
Poc s'en dolgué sa cosina,
Si bé des cap d' alguns mésos
Tirá llarga malaltía.
Bona ja, sovint la veyan
Tota sola, pensativa,
Com si dugués aficada
Es mitg des còr un' espina.
D' un torrent á sa vorera
Es capvespre anar solia,
Y allá s' asseya, y s' estava
Com si 's quedás adormida.
Molts de Contes y Marquesos
Sa ma seua pretenian,
Y ella sempre á tots los deya,
Qu' es seu còr á cap s' inclina.
Pero tant pregá son para,
Tant rallaran sas amigas,
Qu' á la fi doná esperansas
A Don Juan de Tornamira.
Per cumplirli sa promesa
A l' iglesia s' encamina,
Amb so vel tirad derrera,
De vellut y d' or vestida.
