Aquesta pàgina ha estat revisada.
Mes anvant d' aygo que corre
Sent sa remor per desditxa,
Y es torna axuxí mes blanca
Qu' es seu vel de mossolina.
Ets seus uys en plòrs esclatan,
Y cuant an es pònt arriba,
Els-a clava demunt s' aygo
Qu' es sòl ixent illumina,
Y amb un crit de mort esclama:
«Salvaulo!.. per Deu!... feis via...,
Aquest pobre infant se néga,
Y encara no tres dias!
No 'l veis qu' alsa sas manetas?
Qu' es seu cossét tot s'avincla?
Treislo...; donaré á qui 'l trèga
Mon collar de pèrlas finas.»
Sustads d' aquestas paraulas
Tots van cercant amb sa vista,
Y sols prop d' una jonquera
Veuen s' aygo qu' es movia.
Ella p' es front sa ma 's passa,
Y entre dénts y empagäida,
«Teng pò, diu, de tornar loca,
M' engana sa fantasía.»
