Pàgina:Poesies (1885).djvu/104

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Era Alonso l'humil, que tenia (2)
 L' obehir per suprema victoria,
 L'humiliarse per tota sa gloria,
 Per delicies l'aspror de la fèl.
 ¡Ah! sos ulls richs de llágrimes duyan
 La claror que 'ls dimonis aterra:
 Acalats, benehian la terra,
 Axecats, alegravan el cel.

 ¡Admirable vellet! Com esqueya,
 Ab sos anys y se gran penitencia,
 La frescor d' una nova innocencia
 Que nodria aquell cos dolorós.
 Per son front penitent se posavan
 Cántichs d' ángel, visions falagueres,
 Com revoltan gentils caderneres
 La floreta del cart espinós. (3)

 Humildat, ¿qui dirá tes grandeses?
 Per tú Deu devallava á Maria,
 Per tú Alonso lográ en aquell dia
 Que la Reina del cel devallás.
 Cel de cels la gran Verge traspassa;
 Més qu' estrelles y sols ella brilla,
 Y s' atura demunt aquest' Illa:
 ¡Consagrada, Mallorca, ja estás!