Pàgina:Poesies (1885).djvu/104

Era Alonso l'humil, que tenia (2)
L' obehir per suprema victoria,
L'humiliarse per tota sa gloria,
Per delicies l'aspror de la fèl.
¡Ah! sos ulls richs de llágrimes duyan
La claror que 'ls dimonis aterra:
Acalats, benehian la terra,
Axecats, alegravan el cel.

¡Admirable vellet! Com esqueya,
Ab sos anys y se gran penitencia,
La frescor d' una nova innocencia
Que nodria aquell cos dolorós.
Per son front penitent se posavan
Cántichs d' ángel, visions falagueres,
Com revoltan gentils caderneres
La floreta del cart espinós. (3)

Humildat, ¿qui dirá tes grandeses?
Per tú Deu devallava á Maria,
Per tú Alonso lográ en aquell dia
Que la Reina del cel devallás.
Cel de cels la gran Verge traspassa;
Més qu' estrelles y sols ella brilla,
Y s' atura demunt aquest' Illa:
¡Consagrada, Mallorca, ja estás!