Aquesta pàgina ha estat validada.
Y caminant, á la fí,
Trobaren una montanya
De pedreny tot calcinat,
Com una ossera escampada.
Y allá, sentint lo bramul
Qu'abans sentian en calma,
Tremolava 'l rey del mon
Devant la natura esclava.
Y afanyosos, sens alé,
Pujaren la serralada
Y descubriren d'allá
¡Mes tristor... desert encara!
Moria'l jorn; y'l sol trist,
De dins boyrosa mortalla,
Son raig derrer, tremolós,
Estenia per la plana.
Eva, rendida caiguent,
Sentí 'l raig sobre sa cara;
Y ab aquell raig moridor
Gosá alsar trista mirada.
Y llavòrs... com dins la nit
L'estel amorós de l'auba
Dins la fosca d'aquell dol
Lluhí la primera llágrima.
