Pàgina:Poesies (1885).djvu/62

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


«Llum! llum!» deyan los pobles, ab ares qu' estallavan
Inmenses foguerades alsant dins la Babel;
Mes ¡ay! ab la fumasa los astres s'amagavan,
 Y era mes negre 'l cel.

Uns sabis caminavan dins l'ombra, sense guia,
Cercant lo gran misteri per l'ampla llibertat;
Però'l llumet que duyan no mes los aclaria
 Fragments de veritat.

Uns altres ascoltavan les veus de la natura,
Lo que l'abisme parla poema may escrit;
Y suspirant miravan alguna estrella pura
 Fugir á dins la nit...
 
Á voltes, repentina, muntar los pobles véyan
La resplandor fantástica d' un' auba boreal:
Vé'l dia, tots cridavan, vé'l dia! Y quant ho déyan,
 Tornava nit mortal.

D' un temple solitari parlava la campana:
«¡Oh cors! la terra es fosca, lo cel inmens y clar...
¡Oh cors! jo sé l'estrella d'aquesta vida humana,
 La llantia del altar!»
 
Y la remor dels pobles mes forta reprenia,
Y'l sò casi apagava del bronzo benehit...
Llavors dins la foscura clamá l'ánima mia:
 «¡Oh Llum.. negra es la nit!»