Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/105

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Lo vell pare d' en Ramon,
ne té ja prop de setanta:
ningú 'l vol á treballar
que 'ls amos de vells se 'n cansan.
L' hivern ha sigut crudel,
s' han conseguit las glaçadas,
y l' avi arraulit de fret
s' es ajocat en son catre.
Lo metge l' ha visitat
y ha dit que la cosa es llarga;
la Ciseta y en Ramon
s' han mirat sense parlarse.
Los deutes los hi fan por,
la miseria los espanta,
han pensat en l' Hospital
y alli hi portarán son pare:
son fill mateix li durá
per no di' ais vehins paraula.

Tan bon punt lo dia naix,
al vell malalt ja ho entaulan,
l' avi gira 'ls ulls al cel
y plorant deix llit y casa.

Dels que paçan pel carrer
¡qué farrenyes son les cares
¡lo sol quin color mes trist!
¡qu' estret lo cor del vell pare!