Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/111

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 — Per fert' sortada
 li diu lo rey,
 t' he maridada
 trencant la lley
ab qui per ditxa t' ayma ab excés...
baix ella esclama— ¡Creurho pugués!

 — Si en ré 's trasmuda
 lo seu voler
 ¿per qué cabuda
 no dóns al pler?
¿Que 's lo que 't manca? Alça ta veu.
Tot quan desitjis ¡tot será teu!

— Roser que un dia, tempesta fera,
marceix y esfulla fentla esmortir,
podrá quan vinga la primavera
 de nou florir.

Pero 'l que 'ls besos de la gebrada
ses arrels fondes va corsecá;'
aquest ¡ay pare! cap mes anyada
 no florirá!

L' aygua que 'l núvol, molt lluny s' emporta,
un jorn la pluja tornará al mar,
mes la fé meva... com me l' han morta
 ¡no pot tornar!!

Maig de 1880